Portada » Blog » L’experiència de Carros de Foc

L’experiència de Carros de Foc

Albert Ruiz | Educador i director | albert.ruiz@eveho.eu

Els joves de la Fundació Eveho han tornat a assolir una nova i impressionant fita, després de superar l’any passat la dura ruta Cavalls del Vent, i 9 joves han completat la mítica travessa de muntanya Carros de Foc.

Paraulas clau: excursionisme, muntanyisme, joves, sport, assoliments

La travessa Carros de foc és la ruta que connecta els refugis del parc nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Els joves de la Fundació Eveho, l’equip educatiu i un voluntari vam caminar 84 km (65 de la ruta +19 d’aproximació i retorn als cotxes), superant més de 9200 m de desnivell acumulat, a una altura mitjana de 2400 metres i pujant fins als 2745 del Coll de Contraix.

En poques paraules, i emprant les paraules d’altres muntanyistes amb els quals ens vam creuar: “la Carros de Foc no és cap broma”. Aquesta travessa és probablement la segona ruta més dura de Catalunya, i els nostres joves han estat capaços de superar-la. Alguns d’ells, a més a més, van aprofitar, ja que estaven a prop, per caminar una mica més i pujar fins al Montardo d’Aran, un cim singular de la contrada.

Per què enguany vam optar per augmentar l’aposta i fer un itinerari més dur? Perquè per nosaltres la ruta és quelcom més que caminar. És una activitat lúdica i de descoberta de la natura i el país, però també educativa i fins i tot terapèutica. I per aconseguir ser-ho necessita ser una experiència intensa i que generi un gran sentiment d’èxit.

Participació dels joves

Els joves que participen necessiten grans reptes que els facin empoderar-se per afrontar els difícils processos emancipadors que tenen per davant i una travessa com aquesta ens ofereix eines per treballar amb ells durant tot el procés. L’equip educatiu que acompanya als joves estima el muntanyisme per què creuen que és l’esport que més s’assembla a la vida: et permet arribar a cotes que en contemplar-les per primera vegada semblen impossibles d’assolir.

Cadascú ha de trobar el seu ritme per avançar, quan més avences (i més alt puges) més veus com és realment la realitat (el paisatge), quan mires enrere has de saber d’on has sortit i poder sentir orgull d’allò que has fet, a vegades et toca caminar per la boira, però no et perds si segueixes les marques que han deixat altres que han caminat abans que tu, es camina sota la pluja i la calamarsa sabent que acabaran passant, tens estones en les quals camines sol amb els teus pensaments i pots fer reflexions personals,

Hi ha trams sense camí, on has de saltar de roca en roca, construint el teu propi itinerari que no val per al que et segueix, i també, a la muntanya, no és bo caminar sol i no es deixa a ningú enrere, sigui o no sigui del teu grup.

La muntanya com a repte

Sortir i conviure a la muntanya també és quelcom més que un repte, és també un “lloc bo”. No un lloc físic sinó la combinació d’espai físic, temps i estat emocional adequats per afavorir un procés educatiu. És un espai on els joves han decidit lliurement anar, un espai de pau i tranquil·litat (caminant o descansant al refugi), lluny de l’estrès de la quotidianitat i dels problemes i un moment on deixar de ser supervivents.

Es tracta d’un espai on els joves es sincronitzen amb tot això i on desapareix la pressa i arriben a un estat emocional adequat per obrir-se, parlar, mostrar-se com són ells mateixos, expressar les seves necessitats, reflexionar i sobretot vincular amb els companys d’una experiència intensa, siguin educadors, voluntaris, altres joves o amb altres excursionistes. A més a més, caminar quatre o cinc dies dona temps, tant als joves com a l’equip educatiu, per abordar sense presses, sense interrupcions i amb la durada que faci falta qualsevol conversa o inquietud que tinguin els joves.

És en aquest lloc bo, en aquest cas la muntanya, on joves que coneixes et sorprenen, on les converses (o tutories) sorgeixen de forma espontània i són ells els que treuen els temes que els inquieten i on reflexionem tots joves i professionals sobre com millorar el procés.

La sortida també permet als joves descobrir un oci saludable i una bona manera de generar per ells mateixos moments de tranquil·litat i inclús de felicitat que els permeti superar el seu estat de tensió que tenen com supervivents que són. Els joves en acabar la travessa no són els mateixos, la seva mirada brilla més i el seu somriure és més ample que quan la comencen, tots ells diuen que han aprés molt en pocs dies i es senten més forts.

Reconeixement de la feina feta

Finalment, no voldria acabar les reflexions d’enguany sense mencionar les vegades que durant la ruta ens han felicitat per la iniciativa de fer la travessa i per la feina que fem dia a dia. Sincerament, hem perdut el compte de les vegades que ens han demanat qui érem, que fèiem, mostrat suport i empatia. Eren molts els i les excursionistes que ens hem trobat durant el nostre camí, és normal perquè tant el paratge com la travessa són molt coneguts.

Moltes d’aquestes excursionistes i les guardes dels refugis s’han fixat en nosaltres, és clar, un grup com el nostre no passa desapercebut i els hem mostrat la realitat dels nostres joves, moltes vegades en un entorn de convivència estreta amb desconeguts i un ambient de camaraderia. Els nostres joves com sempre s’han mostrat respectuosos, cortesos, col·laboradors, cívics, etc., però també han anat més enllà i els joves compartien impressions del camí recorregut, auxiliaven a accidentades, i es relacionaven amb plena normalitat amb altres amants de la muntanya.

Ha estat així fins al punt que el nostre grup, que va començar sent 12, va acabar sent 13, ja que els joves van incloure en el grup a una excursionista accidentada que s’havia de retirar i vam ajudar a arribar a un lloc habitat. Ella va quedar tan impressionada que ens va manifestar la seva voluntat d’acompanyar-nos en una altra ocasió pel caliu que els joves li van transmetre.

Aquestes sortides, aquestes interaccions, al final són més importants que 10.000 publicacions en xarxes socials (que també són importants) en la lluita diària per acabar amb l’estigmatització del col·lectiu de joves migrats.

Tot això esmentat, a més de la bellesa de l’entorn que hem transitat, compensa molt l’esforç físic, les punxades, butllofes i dolors que implica una travessa com aquestes, perquè aquests són transitoris, però l’èxit i el creixement personal (dels joves com de l’equip educatiu) és permanent.

1 thought on “L’experiència de Carros de Foc”

Leave a Reply

Your email address will not be published.