Com a part de la celebració del 20è Aniversari de Fundació Eveho, es va realitzar un concurs intern de relats curts dirigit a professionals de l’entitat. La idea era recrear una història amb almenys dos personatges, un dels quals havia de ser una persona del nostre col·lectiu atès, a més de començar amb la frase “sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir”.
Van participar més d’una dotzena de relats, tant en català com en castellà, identificant-se amb un pseudònim per a ser avaluats per un jurat anònim. Es va fer el lliurament de premis als dos primers llocs en totes dues llengües, així com als dos segons i tercers llocs també, respectivament.
Les històries van transitar entre les experiències viscudes com en la realitat portada a la ficció. A continuació presentem els dos primers llocs, i en posteriors lliuraments publicarem els relats restants.
Paraules clau: Eveho, entitat, 20 anys, relats curts, guanyadores, primer lloc, català, castellà
“B”
(primer lloc català)
Melina Belzunce | Educadora | 
melina.belzunce@eveho.eu
Sonava el timbre de la porta i vaig anar a obrir. S’ha tirat a la via, s’ha senyat i s’ha tirat. No havia aparegut aquella noia amb la que havia quedat a les cinc de la tarda. Potser aquell dia no va poder sostenir més el pes que ningú el volgués o potser volia sentir-se lliure, sense barrots, aquells barrots que van ser testimonis del seu naixement a la presó.
El pronòstic és dolent, molt dolent. Ha perdut les dues cames i està en coma. Cor, ànima i ment encongits. Ens falta aire. Barreja de culpa i profunda tristesa. La ment té els seus límits i la fantasia també, no haguérem pogut imaginar que passaria. No haguérem pogut preveure que allò tan terrible passaria. Però la culpa et persegueix, sigui teva o no. Repasso cada minut del dia, cada gest, cada diàleg. Semblava un dia normal, no el darrer dia de la seva primera vida. Plorem, plorem com si fos el final, però hem de continuar funcionant, encara que sigui sense aire.
El seu cos prim i deformat es clava en el matalàs del llit de l’hospital. No vull entrar, no vull que es faci realitat. Em costa mirar les seves cames, que ja no hi són. Agafo la seva mà i sento tot el dolor del seu cos que sembla un altre cos. Està calent, està viu.
Hores, dies, setmanes i mesos.
Sembla que no sap si tornar. Per què? Per qui? M’agrada pensar que està descansant per renéixer amb la força d’un huracà. M’agrada pensar que som tantes persones que volem que es desperti, que ho farà. M’agrada pensar que els precs de qui no ha pregat mai són màgics.
A l’andana sempre m’esgarrifo, passo ràpidament sense mirar el forat de la via… sempre penso en ell, en la desesperança d’aquell segon, en la fragilitat de l’ésser humà.
Desperta.
Cos dèbil, prim, apagat. Parla maldestre, tartamut, amputat, mirada perduda. Respirem.
I ara, què? No pot tornar amb nosaltres… o sí? O potser no volem tenir cada dia la sensació que la vida trontolla d’un segon a l’altre, que no controlem res, que no podem abaixar la guàrdia.
Ha de tornar a casa seva, ha de tornar amb nosaltres. Aquí sí que el volem i volem tenir l’oportunitat de ser testimonis del seu renaixement, de la capacitat de l’ésser humà per mudar de pell i tornar a començar.
Frustració, impotència, rendiment. Sento dolor a les cames, diu, però si no les tinc… com les persones que marxen del nostre costat, però encara fan mal.
Canvis d’humor, falta de memòria. Frustració, impotència, rendiment.
Comença un nou dia. Veig el seu somriure, el seus rínxols rossos comencen a tapar la cicatriu monstruosa que travessa el seu crani. La parla a vegades és clara i sense traves, a vegades no.
L’ajudo a posar-se la malla al munyo per encaixar la pròtesis. M’atreveixo a passar la mà pel tall on ara acaba l’extremitat, aquest cop sense anar ràpid, el miro, el toco, li dono la benvinguda dins meu i llavors em deixa de fer fàstic i rebuig. La miro, la toco i torno a reviure aquell dia que va decidir marxar per tornar, aquell dia que es va cansar de ser ell i que va voler ser un altre.
Aquell dia que ens va regalar l’oportunitat de ser testimonis del miracle. Perquè va morir i va ressuscitar.
Gràcies B.
“La puerta de al lado”
(primer lloc castellà)
Carolina Sánchez | Educadora | carolina.sanchez@eveho.eu
Sonaba el timbre de la puerta y fui a abrir. Un señor de mediana edad que se presentaba como “el vecino”, venía a presentarse y hacernos saber que no éramos bienvenidos en nuestro nuevo barrio.
Dos de los chicos escuchaban des del comedor las palabras de “el vecino”:
– Mi casa ha perdido valor, este no es sitio para vosotros, haré lo posible para que no estéis aquí.
Al cerrar la puerta, lo más educadamente posible, vi la cara de los chicos que denotaban una profunda tristeza por lo que habían escuchado. Todavía no habían podido reaccionar, pero sus caras ya reflejaban lo que estaban sintiendo. Tuve que hacer un acto de contención porque sentía la rabia en mis ojos, en mi garganta, quería expresar mis emociones, pero ellos eran lo más importantes en este momento. Después de coger aire y respirar profundamente me vi con fuerzas para afrontar el tema junto a ellos y poder reflexionar.
Les pregunté:
– ¿Habéis escuchado al vecino?
Su respuesta fueron insultos, envueltos en un aire de desilusión profunda, aquella persona acaba de pisotear las ilusiones de un nuevo inicio, de un nuevo proyecto donde pensábamos conocer gente, hacer nuevas amistades y hacer nuestras vidas des de la tranquilidad que nos daba el lugar. Habíamos pasado días pintando, decorando y trasladando nuestras cosas hasta allí, imaginando como serían los próximos meses, pero en nuestras ensoñaciones no cabía una visita de bienvenida semejante. El rechazo fue instantáneo y sin motivo.
Como levantar el ánimo de aquellos jóvenes a los que habían hecho sentir sin derecho a un lugar:
– ¿Habéis escuchado alguna vez la palabra ignorancia? Porque hoy habéis visto un ejemplo de ello. La ignorancia es el peor mal de la humanidad, las personas tememos aquello que no conocemos y en el peor de los casos ni siquiera nos molestamos en querer conocer. No podemos dejar que nos influyan comentarios de personas que no nos conocen, pero como en esta ocasión nos molesta ¿Cómo pensáis que podemos sentirnos mejor?
Desde la resiliencia aprendida en sus todavía cortas vida, pero en su larga experiencia sus propuestas fueron en esa misma dirección.
– No nos vamos a enfadar, vamos a darle la oportunidad de conocernos. Conseguiremos que vea que somos chicos educados, respetuosos, con valores. Que no hay diferencia alguna entre un chico nacido aquí y nosotros. Le ayudaremos a ampliar su visión sobre las personas extranjeras, que no sienta miedo, pues no venimos a quitarle nada, solo a buscar un futuro mejor para nosotros.
De nuevo me alegré, al enseñarme sus corazones abiertos a perdonar, a no guardar rencor y a intentar buscar soluciones des de la calma, la educación y la paz.
Pasaron unos meses cuando volvió a sonar el timbre, detrás de la puerta se volvía a encontrar “el vecino” que sonrió y dijo.
– He visto a los chicos cortando setos, solo quería ofreceros una escalera más alta para que lo puedan hacer mejor.
Lo habían vuelto a conseguir.